És l'autor del llibre "Homage to Barcelona" i recentment ha publicat "Un llarg Hivern" que és una novel·la ambientada al Pallars Sobirà i que s'acaba de traduir al català.Li van fer una entrevista i ens explica com va descobrir la cultura catalana quan va arribar a Barcelona l'any 1975 i analitza la situació política del nord d'Irlanda i del País Basc. Actualment resideix a Dublín, però passa llargues temporades a Farrera (Pallars Sobirà).
He considerat oportú de publicar un tros de l'entrevista perquè a vegades les coses vistes des de fora, es veuen diferent amb més optimisme.
Us deixo un tros de l'entrevista i el vídeo que està publicat a Vilaweb.
Com és que va acabar a Barcelona i aprenent català?
El primer cop que vaig venir, tenia vint anys, va ser el setembre del 1975. Vaig tornar el setembre següent i l'ambient era molt diferent: les manifestacions, les pintades a les parets, el diari AVUI... eren en català. Era una època de gran pujada del nacionalisme. Feia classes a
Ha anat tornant durant 30 anys, com veu l'estat del català?
Al Pallars tothom parla català. Barcelona és diferent, és una ciutat gran. Aquí hi ha dos idiomes, dues cultures, com a Irlanda. Al meu país no tant, perquè el gaèlic ha perdut molt. Potser aquí fa 25-30 anys hi havia un entusiasme i ara no tant. És normal. Però la ràdio, la televisió, l'escola són en català.
No li pot passar com al gaèlic?
No. El català és una llengua molt forta. El gaèlic ha passat de llengua majoritària a gairebé desaparèixer, però pensi que la població, l'any 1846, era de 8 milions i cinc anys després eren 4 milions. I era una llengua que només parlaven els pobres. Aquí els burgesos parlen català. Ara vaig molt al Liceu i mai hi he sentit paraules en castellà. Quan vaig venir per primer cop, la majoria de burgesos parlaven castellà, però ara no. Hi ha un món a Barcelona, molt ben assentat, que és català. Al Pallars és el castellà el que està en perill d'extinció. En tot cas, estic una mica preocupat pel futur del castellà [riu].
¿Es coneix la cultura catalana fora de l'Estat espanyol?
Depèn. Molts joves vénen a Barcelona només per conèixer una ciutat espanyola, com podrien anar a Madrid o a Sevilla. Però Catalunya no té el mateix perfil de terrorisme del País Basc. Ha sigut molt més tranquil·la, per això no surt als diaris. La gent veu Catalunya com una zona més d'Espanya i quan arriba aquí s'adona que és diferent. I és una gran sorpresa quan descobreix aquesta diferència. Però la veritat és que Catalunya és un secret. A Londres i a Nova York no són conscients que Catalunya és tan diferent, i la seva cultura també.
L'hi pregunto perquè Catalunya és la convidada oficial a
Allò de si Javier Cercas és un escriptor català o no. O Eduardo Mendoza... El millor seria relaxar-se amb aquest tema. Hi ha tanta gent en el món de l'art que té afegits en la seva identitat: per exemple, Salman Rushdie té passaport britànic, és del Pakistan, viu a Nova York i escriu en anglès. I hi ha tants escriptors així... Aquí també. Hi ha gent que és catalana i escriu en castellà. I què?
¿La llengua no és l'element de cultura primordial de cara a Frankfurt?
El públic que va a les convocatòries de Frankfurt és molt sofisticat. Fa vuit o nou anys Irlanda va ser la convidada, i era molt fàcil explicar-los, per exemple, el meu cas: que sóc irlandès però escric en anglès, per la història, perquè els meus pares i avis sempre parlaven anglès, etcètera. I això als visitants de Frankfurt els sembla molt bé perquè la història és molt recargolada.
¿Hi van enviar autors de les dues llengües?
Sí, i no va representar cap problema. Els vam haver d'explicar que el nostre és un país complicat, com el vostre, i que hi ha dos idiomes...
Irlanda és un país sobirà, Catalunya no.
Jo estic més aviat a favor de la balcanització d'Espanya, sobretot amb la xarxa de l'AVE, que et permet anar a tot arreu ràpidament. Per a mi la balcanització d'Espanya és perfecta, però hi ha gent que no ho veu així. I no entenc això de València, Catalunya, Mallorca... quin és el problema? Si Ian Paisley s'ha acostat a Gerry Adams, es pot aconseguir tot, no?
Fa un any va presentar 'The Master', sobre Henry James. Com se li va acudir investigar aquest autor?
Estava cansat d'escriure sobre la família irlandesa. Havia acabat un llibre molt trist sobre la família irlandesa després d'un altre sobre la família irlandesa. Volia fer una cosa diferent i creia que la vida de Henry James era ambigua, interessant.
Després li van donar el premi IMPAC i, en canvi, l'han seleccionat dos cops per al Booker i no l'hi han donat. Per què?
Perquè sóc irlandès. És un premi anglès. Quan John Banville va guanyar el premi, aquella mateixa nit em va dir: "Saps què vol dir això, no? Perquè un irlandès només pot guanyar aquest premi cada deu anys. Roddy Doyle, fa deu anys, ara jo, tu hauràs d'esperar deu anys" [riu]. A més, el llibre d'Alan Hollinghurst sobre els anys de Thatcher a Anglaterra és molt bo.
Entrevista a Vilaweb:
